El 32% dels infants viuen a llars pobres, tot i viure en una regió econòmicament benestant, segons les dades de l’IDESCAT. “Es tracta d’un problema estructural”, reflexiona Alba Lanau, “la lectura més optimista és que existeixen diverses solucions per fer front al problema de Alba Lanau: “Tenim un problema estructural de pobresa infantil i juvenil, com ara la millora de les condicions laborals o la creació de llars d’infants”.

Alba Lanau és professora de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), doctora en Política Social i investigadora Ramón y Cajal. Les seves principals àrees d’especialitat són pobresa i gènere. En aquesta entrevista, que podeu trobar a la Memòria anual 2023 de la Fundació Casa de Misericòrdia de Barcelona, ens fa un petit anàlisi de les dades més recents sobre pobresa infantil i juvenil, dels reptes actuals i dels que ens esperen en el futur.

Com a experta i bona coneixedora de la realitat catalana, quins diria que són els principals reptes socials del país avui en dia quant a pobresa infantil i juvenil?

Crec que podríem parlar de moltes problemàtiques, que afecten en diferent mesura a diversos col·lectius, però n’hi ha tres que són, al meu parer, particularment clau ara mateix.

En primer lloc, tenim un problema estructural de pobresa i en concret de pobresa infantil i juvenil. Segons les darreres dades de l’IDESCAT, el 32% dels infants viuen a llars pobres. Aquesta dada és especialment preocupant donat que Catalunya és una regió relativament rica. Tanmateix, les nostres xifres de pobresa infantil són molt similars a les de Bulgària i es troben per sobre de països com Grècia o Malta.

El nostre segon repte com a país és l’habitatge, factor que agreuja la situació anterior. En els darrers anys hi ha hagut un augment significatiu del preu dels lloguers i de compra de pisos i això ha provocat un creixement del nombre de famílies amb dificultats a l’hora d’assumir els costos de l’habitatge. Penso que és un problema transversal i amb moltes ramificacions,  tant si pensem en la dificultat dels joves per emancipar-se, com en els casos d’alguns avis i àvies que pateixen dificultats per poder mantenir el seu habitatge o es troben, en els casos més extrems, en situacions de desnonament.

Finalment, tot i que no és la meva àrea d’expertesa, crec que l’empitjorament de la salut mental entre la joventut és preocupant. Si bé és cert que la pandèmia hi va tenir un impacte important, les xifres s’han mantingut elevades a l’era post-COVID, la qual cosa penso que és un indicador de malestar social al qual cal donar resposta. 

I, més concretament amb relació a la pobresa i vulnerabilitat infantil i juvenil, com descriuria la situació actual i quina és la seva visió?

Crec que és difícil tenir una visió optimista. El problema de la pobresa infantil i juvenil al nostre país no és nou. Ben al contrari, es tracta d’un problema estructural. En general, s’espera que la situació de les llars empitjori durant els moments de crisi econòmica degut a l’augment de l’atur i la precarietat, i que millori a mesura que l’economia es recupera. En canvi, les dades ens mostren que les xifres de pobresa són relativament estables inclús en períodes de recuperació econòmica. A més, pel fet de fer servir diversos indicadors, sabem que no es tracta d’un artefacte estadístic.

En l’actualitat trobem cada cop més famílies amb dificultats per cobrir necessitats tan bàsiques com són l’alimentació i el consum elèctric de la llar. Per tant, està clar que tenim un repte pendent. A més a més, el fet que les xifres de pobresa siguin tan elevades ens suggereix que el problema no se solucionarà amb una única intervenció política, perquè calen respostes que contemplin els diferents factors causants d’aquesta situació de pobresa: la precarietat, les necessitats de cura, l’habitatge o la dificultat per accedir a les prestacions.

La lectura més optimista és que existeixen diverses solucions per fer front al problema, com ara la millora de les condicions laborals o la creació de llars d’infants. Penso que actualment ens trobem en un moment de creixement econòmic, per tant, podríem implementar polítiques que donessin resposta a aquesta situació. 

De vegades es diu, i vostè mateixa ho has afirmat públicament, que “les polítiques d’infància són la millor inversió social que pot fer un país, és a dir: la que té un retorn més elevat”. Com cal entendre aquesta afirmació?

Primer vull aclarir que aquesta afirmació no és meva, l’he manllevat a en James Heckman, premi Nobel d’economia. Bàsicament, el que en Heckman va fer, com a bon economista, va ser calcular el retorn econòmic de la inversió social a diferents edats. Va concloure que invertir en infància i particularment en primera infància és el que té un major retorn d’inversió. Simplificant una mica les seves conclusions, podríem dir que el punt clau és que durant la primera infància es desenvolupen tant les habilitats  cognitives com les emocionals que ens ajudaran a aprendre i a desenvolupar-nos saludablement la resta de la nostra vida. Per tant, els costos d’invertir en aquesta etapa són relativament petits però els beneficis en termes de rendiment escolar, salut i demés s’observen al llarg de tot el cicle vital, la qual cosa redueix els costos socials. 

Com va conèixer i què en pensa de la tasca social de la Fundació Casa de Misericòrdia de Barcelona?

Doncs vaig conèixer la Fundació perquè en Daniel, el seu director, va venir a una presentació d’un llibre sobre pobresa en que jo feia de comentadora i va fer algunes preguntes molt pràctiques respecte al paper que juga el sector social a l’hora de fer front a aquesta problemàtica. Vam parlar una mica i després em va contactar. Llavors vaig fer una breu recerca sobre la Fundació, perquè no la coneixia. Tenen un model molt únic d’actuació dins del que és l’atenció a la infància en risc que dona resposta a unes necessitats que malauradament en aquests moments no estan cobertes pel sector públic. A més, els seus indicadors d’èxit escolar són molt potents i això apunta a que fan bé les coses en termes de garantir l’estabilitat i el suport que els infants necessiten per a poder-se concentrar en estudiar i tenir èxit.

La Fundació treballa a partir d’un model d’intervenció socioeducativa fonamentat en el caràcter preventiu i el treball amb les famílies dels infants i joves. Què en pensa d’aquest model? És realment un element diferencial? Quin recorregut creu que podria (o hauria) de tenir de cara al futur?

Sí, és un element diferencial perquè posen el focus en l’infant, però inclouen el treball amb les famílies. L’aspecte residencial mixt, en què els nens passen temps en família i temps a la residència també és molt particular.

Com comentava abans, sembla que és un model que funciona, almenys segons la informació que tenim. Partint d’aquí jo crec que hi ha dues principals avingudes de futur, en funció sempre del pressupost existent, que tots sabem que és el que al final limita el que és possible: continuar com fins ara, però ampliar el nombre d’infants atesos, és a dir, créixer, o bé pensar en com es pot millorar el suport que reben els infants als quals s’atén. Això últim es podria concretar en un major acompanyament a les famílies per a que puguin millorar la seva situació i deixin de necessitar els serveis de la Fundació.

També crec que seria molt important plantejar-se estendre el suport a aquells nens i nenes que compleixen 18 anys però que encara necessiten suport per continuar estudiant i/o trobar una feina. Perquè el que busquem, idealment, és assegurar el benestar d’aquests infants i joves, durant la infància, però garantint una seguretat a llarg termini. 

Com veu la col·laboració publico-privada en l’àmbit social? Quin rol creu que han de jugar les entitats del Tercer Sector Social?

Aquesta pregunta em genera una mica de conflicte intern perquè crec que, d’una banda, des d’una perspectiva de drets garantir els drets dels infants i dels ciutadans hauria de ser responsabilitat pública, però de l’altra, soc conscient que el nostre estat de benestar té unes mancances importants sobretot en l’àrea d’atenció a infància i famílies i que les entitats del Tercer Sector Social fan una feina fantàstica i molt necessària en aquest sentit. Aquestes, a banda de tenir molta experiència i coneixements sobre el tema, tenen capacitat per generar respostes innovadores a noves necessitats i crec que això cal cuidar-ho i aprofitar-ho.